Món Gaudí

Els orígens

Antoni Gaudí i Cornet era descendent d’un marxant, anomenat Joan Gaudí, que procedia de la regió occitana d’Alvèrnia i que es va establir a les nostres contrades pels volts de 1635. Tot i aquest origen llunyà, els antecessors més pròxims es van dedicar majoritàriament a la caldereria. El pare, Francesc Gaudí, natural de Riudoms, va acabar d’aprendre l’ofici a Reus, on es va casar amb Antònia Cornet, filla d’un altre calderer.
Quan ja era un arquitecte reconegut, el mateix Gaudí va explicar que tenia la qualitat de veure l’espai, de capir-lo, perquè era “fill, nét i renét de calderers” i va destacar que la bona disposició per a la visió de la plàstica era pròpia dels naturals del Camp de Tarragona. Un territori –el seu, el nostre– que es caracteritza per la lluminositat de l’atmosfera, la varietat del paisatge i la presència del mar Mediterrani (un mar que Gaudí considerava “el bressol de l’Art”). Els elements locals, autòctons, de la natura i els dots personals, íntims, transmesos per via generacional van ser assumits i sintetitzats per utilitzar-los de manera indissociable en la seva obra creativa adulta. Les seves reflexions escrites sobre la casa pairal, “la petita nació de la família”, ens mostren la importància que per a Gaudí tenia el nucli familiar com a element primordial de la seva concepció “nacional” de la societat humana.

L’adolescència i la formació a Reus

La infantesa i l’adolescència de Gaudí van transcórrer en una intensa època d’evolució ideològica, de conflictes polítics i de crisi social. La inestabilitat dels governs d’Isabel II va donar pas a la revolució “Gloriosa” de 1868 i als successius canvis de règim posteriors a l’assassinat del general Prim: el regnat d’Amadeu I (1871-1873), la I República (1873-1874) i la Restauració borbònica (des de 1874). Aquest entorn va ser l’escenari on es desenvolupà el periple vital del jove Gaudí, a partir de la seva descoberta empírica de la naturalesa i del món dels adults i de les conseqüències d’una crònica malaltia infantil que l’empenyeren a una observació més atenta de la realitat, complementades per la seva experiència escolar i les primeres espurnes de la seva personalitat. És el moment de les seves relacions d’amistat amb els companys de l’institut –Eduard Toda i Güell (1855-1941) i Josep Ribera i Sans (1852-1912)– i de la seva implicació en activitats culturals, literàries i àdhuc polítiques, reflectides en la realització d’humils i efímers decorats per a representacions de teatre “de  golfa”, en les senzilles il·lustracions del full periòdic manuscrit “serio-burlesco” El Arlequín –del qual s’exposen per primera vegada els únics exemplars coneguts– i en l’imaginatiu i romàntic projecte de restauració de Poblet –amb els documents originals conservats per Toda, que inclouen un dibuix atribuït a Gaudí.

L’obra arquitectònica i artística

La major part dels documents gaudinians conservats al Museu de Reus fan referència, com és natural, a la seva activitat d’arquitecte. L’any 1868, Antoni Gaudí es traslladà a Barcelona, on enllestí el batxillerat i es matriculà a la Facultat de Ciències per preparar el posterior ingrés a l’Escola Provincial d’Arquitectura. Aleshores s’iniciarà una etapa d’estudi i de treball (1873-1878) que certificarà una vocació que ben aviat assolirà alts nivells de capacitat i de reconeixement professional (el diploma municipal que premià la seva tasca a la casa Calvet n’és una prova). Durant la seva primera etapa d’estudiant universitari, Gaudí tornava regularment a Reus, però les seves estades i visites van esdevenir més espaiades arran de l’inici de la seva tasca laboral –ja abans d’acabar la carrera, al despatx del mestre d’obres Josep Fontserè i Mestre (fill de l’arquitecte Josep Fontserè i Domènech, nascut a Vinyols)– i, sobretot, després de la mort de la seva mare Antònia Cornet (1876), la consegüent anada del seu pare a Barcelona i la venda de la casa materna (1878). La relació directa s’hagués pogut reprendre més endavant, però les circumstàncies van impedir la concreció d’un projecte per a una nova façana del santuari de Misericòrdia que havia de dirigir Gaudí (1903) i del qual només ens resten uns dibuixos esbossats a llapis. La relació es va mantenir, de tota manera, perquè alguns dels seus clients més importants (com la senyora Roser Segimon o el bisbe Joan Baptista Grau) i molts dels seus col·laboradors i col·legues (com Francesc d’Assís Berenguer, Joan Rubió o Domènec Sugrañes) també eren reusencs.

El llegat d'un geni

La tarda del 7 de juny de 1926, Gaudí es va acomiadar d’un dels seus operaris dient-li: “Demà veniu ben aviat, que farem coses molt boniques”. Aquelles coses, fossin quines fossin, no van arribar mai a concretar-se: un tramvia en marxa en va ser l’obstacle insalvable. L’agonia durà fins al dia 10 i l’enterrament, de ressò multitudinari, es va fer el 12, pocs dies abans que s’escaigués el 74è aniversari del seu naixement. La seva vida quedà truncada de manera accidental i tràgica, però la seva obra segueix vigent i és cada dia més admirada. Quan es va començar a instal·lar el Museu de Reus, el 1933, es va reservar un espai per a Gaudí en la sala dedicada als artistes i personatges reusencs més importants. D’aleshores data la cessió que féu l’arquitecte Domènec Sugrañes dels documents i objectes personals de Gaudí que formen part d’aquesta exposició i que són gairebé els únics que s’han conservat fins avui (després de l’incendi que va destruir, l’estiu de 1936, l’arxiu del despatx de la Sagrada Família). Es tracta d’un fons imprescindible per a l’anàlisi del pensament i l’obra d’aquest fill il·lustre de Reus, tal com han demostrat els nombrosos treballs publicats pels estudiosos i biògrafs de Gaudí que els han utilitzat o hi fan expressa referència (de Cèsar Martinell ençà). Es tracta del llegat pòstum d’un geni a la seva ciutat nadiua.

Jaume Massó Carballido
Director del Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca

Institut Municipal de Museus de Reus